El meu recorregut lingüístic s’inicia en una llar valencianoparlant, on el valencià ha estat la llengua de socialització principal, tant a casa com a l’escola i les relacions socials. Aquesta llengua constitueix així una part essencial de la meva identitat i de la transmissió cultural. La seva vitalitat en el meu entorn m’ha permès desenvolupar una competència avançada en entendre, parlar, llegir i escriure.
Paral·lelament, el castellà també ha tingut un paper important, especialment en l’àmbit social i a través dels mitjans de comunicació i la música. Aquesta convivència ha generat una situació de bilingüisme actiu que m’ha permès desenvolupar una fluïdesa destacable en les dues llengües.
Pel que fa a l’anglès, vaig començar a aprendre’l a l’escola, si bé és cert que durant molts anys he tingut dificultats amb aquesta llengua, ja que l’ensenyament era molt centrat en la gramàtica. Va ser quan vaig començar a consumir sèries, pel·lícules i música en anglès quan vaig començar a millorar de forma natural. També vaig assistir a una acadèmia i, posteriorment, vaig participar en intercanvis lingüístics amb parlants natius, el que em va ajudar a superar les barreres inicials amb l’idioma i, avui en dia, de fet, l’habilitat oral és el que millor domino. Això sí, si passo molt de temps sense parlar-lo me n’oblido fàcilment.
D’altra banda, tot i que el meu pare va néixer i viure a França, jo mai he après aquesta llengua de manera formal. No obstant això, treballar al Parc Güell em va permetre aprendre algunes frases per comunicar-me amb els visitants tant en francès com en italià, i em va ajudar a desenvolupar una major curiositat per les llengües.
Al llarg dels anys, he viscut situacions que exemplifiquen els estereotips i prejudicis lingüístics. Recordo comentaris sobre la meva pronunciació en anglès o sobre expressions informals en valencià, principalment quan vaig viure a Andorra i Barcelona, on vaig rebre comentaris de tota classe pel fet d’expressar-me en la meva llengua. Això em va portar a adaptar-me al català central, però també vaig trobar persones molt interessades a aprendre valencià, fet que em va fer valorar més la riquesa per la diversitat lingüística.
Tot aquest recorregut m’ha portat a entendre el concepte de repertori lingüístic com una eina que reflecteix les funcions específiques de cada llengua en la meva vida. El valencià i el castellà són llengües d’ús quotidià, mentre que l’anglès s’utilitza principalment en contextos acadèmics i professionals.
Inspirant-me en el Portafolis Europeu de Llengües, crec en la importància de ser una aprenenta autònoma per gestionar l’aprenentatge al llarg de la vida. Aprendre llengües no és només una necessitat comunicativa, sinó una font d’enriquiment personal i cultural. Aquesta autobiografia lingüística em serveix per promoure el plurilingüisme i la diversitat a les aules. Compartir aquestes experiències pot ajudar l’alumnat a reflexionar sobre la seva pròpia realitat lingüística i valorar la diversitat com una eina per construir ponts culturals i millorar la convivència.

prova pau Neus Toro

Les proves d’avaluació de les aules d’acollida tenen com a objectiu mesurar l’adquisició de la llengua i valorar el grau d’integració escolar dels alumnes nouvinguts. Però, a més de proporcionar dades objectives sobre el procés dels alumnes, també són una eina important per identificar les necessitats educatives, ajustar les estratègies d’ensenyament i garantir l’autonomia personal i social dels alumnes. A més, el resultat és molt útil tant per a les autoritats educatives, com pel professorat com per a les famílies i els mateixos alumnes.
Aquesta prova té diverses parts: comprensió oral i lectora, expressió oral i escrita i interacció oral i aplicació. Cadascuna d’aquestes treballa un aspecte diferent i podríem dir que es tracta d’una prova competencial, ja que no només mesuren coneixements teòrics, sinó també la capactitat dels alumnes per utilitzar la llengua en contextos reals i acadèmics.
Pel que fa a les proves externes, crec que poden ajudar a obtenir una visió objectiva i global de l’eficàcia de les polítiques educatives i dels recursos disponibles per a l’acollida, ja que permeten detectar desigualtats i ajustar les estratègies per garantir la integració. No obstant aixó, s’ha d’evitar que generin pressió excessiva en els alumnes i assegurar que no contribueixi a la creació de discriminacions. Per això seria important fer una anàlisis que tingui en compte el context de cada centra per evitar conclusions simplistes i publicar els resultats de forma que es permeti més transparència i un debat constructiu sobre la millora de l’educació.
No sé com podrien evolucionar aquestes proves, però potser s’haurien d’incloure també habilitats transversals com ara la resolució de problemes o la gestió emocional per tal de tenir una visió més integral dels alumnes. Ja per acabar, considero que són una bona forma de mesurar el grau d’integració dels alumnes, però crec que el sistema educatiu hauria de treballar per un futur més equitatiu i inclusiu, tot garantint que les proves i estratègies d’acollida siguin un punt de partida per millorar la igualtat d’oportunitats i la qualitat educativa.